Tècnica de l'instrument I: producció del so, posició i digitacions
ATENCIÓ: Les imatges i explicacions que trobaràs en aquesta pàgina són pistes per poder entendre millor alguns aspectes de la tècnica de l'instrument. No utilitzis aquesta pàgina com a manual per aprendre a tocar la corneta. La millor manera de començar és sota la mirada i el consell d'un bon professor.
La producció del so
La corneta és un aeròfon, és a dir, un instrument en el qual el so s'hi produeix gràcies a la vibració d'una columna d'aire dins un tub. En la corneta, l'aire necessari és emès des de l'aparell respiratori de l'intèrpret. A més d'un instrument aeròfon és un instrument de broquet i, per tant, l'aire emès per l'intèrpret provoca la vibració dels llavis que en contacte amb el broquet produeixen el so que es veurà transmès i amplificat a través de l'instrument.
Aquest procés és molt similar, sinó igual, a tots els instruments de broquet. Existeixen estudis i mètodes suficients a l'entorn d'aquesta pràctica com perquè aquí hi faci una explicació que esdevindria redundant i innecessària. A continuació explicaré els elements fonamentals a tenir en compte a l'hora de tocar l'instrument però sense entrar en detalls excepte en relació als aspectes més específics de la corneta. Per a més informació sobre mètodes de respiració, de relaxació, musculatura abdominal i facial... podeu dirigir-vos a qualsevol bon estudi sobre tècnica dels instruments de broquet.
La posició
Els comentaris que trobareu a continuació sovint ens parlen, més que de processos físics reals, de sensacions. Aquest tipus de descripció de caràcter poc científic sol ajudar a entendre mecàniques internes del cos i és molt utilitzada en la pedagogia dels instruments de vent en els quals sovint és impossible tenir referents físics externs del que s'està treballant dins el cos.
També cal dir que a vegades ens podem trobar persones que no compleixen amb alguns dels consells que aquí s'hi donen i que, en canvi, són intèrprets d'altíssim nivell. Aquesta situació és comuna a tots els instruments, però el fet que un gran músic toqui encorbat, fent ganyotes o a peu coix, no vol dir que aquestes característiques valguin per a tothom, mentre que les quatre pistes que es donen a continuació sí que són positives, d'entrada, per a qualsevol intèrpret.
Una de les principals diferències entre cornetistes és la posició del broquet en els llavis, centrada o a un costat. Jo toco amb el broquet centrat i, per tant, les explicacions que donaré seran, per força, tenint en compte aquesta circumstància. No parlaré gaire de l'altra opció senzillament perquè no la conec tant. Si algun cornetista que toqui de costat vol aportar la seva visió en aquesta pàgina serà molt benvingut pel qui escriu i, de ben segur, pels qui llegeixen.
La posició del cos
Pel que hem dit, sembla que el so comença als pulmons i acaba als llavis, amb la posterior participació dels dits. En certa manera és així, però per tal d'optimitzar aquest procés hem de treballar pensant que per tocar l'instrument tot el cos i la ment s'han de trobar en unes condicions molt especials. Es pot fer sonar la corneta 'pensant' o 'tocant' des dels llavis, la previsió de futur com a intèrpret, però, és bastant negra. Per a obtenir un bon so i una tècnica que eviti lesions i que permeti dominar totes les possibilitats de l'instrument s'ha de tocar, com a mínim, des del baix ventre, i la tècnica perfecta és aquella que implica tot el músic, de cap a peus, cos i ment.
En la tècnica de la corneta hi existeix una contradicció constant entre tensió i relaxació. Per tal de produir la vibració dels llavis, hi ha d'haver una tensió molt pronunciada de la musculatura del voltant de la boca. Per tal d'aconseguir una columna d'aire constant i regular també ha d'existir una gran tensió en els músculs que volten els pulmons. En canvi, la resta d'elements que intervenen en l'execució han d'estar absolutament relaxats. Si transmetem aquesta tensió a les espatlles, al coll, a les mans i als dits o a qualsevol altra part del cos estarem fent una despesa innecessària d'energia, a més de limitar o impossibilitar altres accions indispensables per a tocar la corneta.
Per aconseguir un bon equilibri entre la tensió i la relaxació necessàries és imprescindible adoptar una postura corporal equilibrada i d'una gran estabilitat. El principal per a poder tocar bé la corneta és estar ben assentat. Tant si toquem asseguts com si toquem dempeus, hem de situar el nostre centre de gravetat de manera que l'equilibri i l'adhesió amb el terra siguin màxims. Per exemple, si toquem drets amb els peus junts, l'equilibri que aconseguim és molt menor que si ho fem amb els peus una mica separats. Quan toquem asseguts hem d'anar molt en compte perquè és molt fàcil adoptar postures que ens donin una gran sensació d'estabilitat però que no ens permetin una bona emissió de la columna d'aire.
La posició dels dits, les mans i els braços
Una de les característiques tècniques que sol sorprendre més als nouvinguts al món de la corneta és la dificultat que comporta aconseguir tapar tots els forats degut a la distància que els separen. Un cop aconseguit aquest primer objectiu arriba la desesperació quan s'indica que s'han de poder tapar i destapar tots els forats amb gran velocitat (per exemple per a fer un ornament amb 'la' i ' sib '). La corneta no presenta cap suport pel polze com el que tenen molts instruments de vent moderns per tal de poder-los aguantar sense dificultats. La forma corba, la distància entre els forats i l'absència de suports fa que una bona posició de les mans sigui imprescindible i realment difícil d'assolir, el primer gran entrebanc per a un futur cornetista.
Tot i la dificultat aparent, no s'ha de pensar que el fet de tenir unes mans més aviat petites hagi d'impossibilitar tocar la corneta. Amb la posició adequada qualsevol adult qui hi perseveri ho acaba aconseguint.
Inicialment la posició és molt forçada, especialment si es toca amb el broquet al centre dels llavis. Si es toca en un costat la posició és més semblant a la d'una flauta travessera i més relaxada. Un cop s'aconsegueix una certa normalitat en la sustentació de l'instrument s'ha de treballar per tal d'aconseguir que totes les parts implicades estiguin relaxades, des de les espatlles fins a la punta dels dits. De no ser així serà impossible assolir una bona agilitat amb els dits, a banda del perill de lesions que comportaria.
D'entrada el recolzament en la corneta només pot comptar amb els dits que no tapen cap forat, és a dir, el dit petit de les dues mans i el gros de la mà dreta (en el cas dels cornetistes dretans). No és suficient. Falta un punt de recolzament més a prop del broquet. Aquest punt el podem trobar en la corba descrita entre el polze i l'índex de la mà esquerra. Si falquem l'instrument en aquesta zona de la mà dreta i de l'esquerra, amb temps, el suport és suficient com per tocar tranquil·lament sense que la corneta es mogui (indispensable per a una bona execució!). Hi ha qui, a més de falcar l'instrument en aquestes regions de la mà, acaba de controlar els moviments de l'instrument recolzant el dit petit de la mà dreta i/o el de l'esquerra. En principi aquesta pràctica pot reduir una mica l'agilitat dels altres dits, especialment de l'anular. Tot i així, és una pràctica molt habitual.
Aquest sistema per agafar i aguantar la corneta no és l'únic, és el que ensenya i utilitza el professor i cornetista Jean Pierre Canihac.
La posició del broquet i dels llavis
El primer en relació al broquet és decidir si es vol tocar centrat o a un costat dels llavis. Si busquem les fonts de l'època trobarem el tractat de Bismantova on es diu que ' Il cornetto si mette nel canto della boccha à mano destra '. Si mirem la iconografia, però, també trobem exemples de cornetistes que toquen amb el broquet al mig dels llavis. Fins i tot en trobem que toquen a l'esquerra dels llavis. La sentència de Bismantova , doncs, no és un motiu suficient per l'elecció que ens ocupa.
Tocant a la dreta dels llavis s'aconsegueix una posició una mica més còmoda dels braços. Però fins i tot avui dia algun dels més gran cornetistes toca amb el broquet a l'esquerra, amb la qual cosa se suposa que la posició hauria de ser més tensa, fins o tot, que tocant centrat. Amb un bon treball no té perquè ser així. Per tant, la posició resultant dels braços no sembla, tampoc, un motiu suficient per a situar el broquet en un punt o en un altre.
Finalment, sí que trobem una gran diferència de tipus fisiològic entre el centre i el costat de la boca. La massa carnosa en el centre és molt superior a la dels costats. Aquest factor sí que pot afectar al resultat final. Segons els cornetistes que opten per tocar en un costat, la resposta de l'instrument és molt més ràpida que al centre i l'articulació hi esdevé més clara. Per altra banda, els cornetistes que toquen al centre solen fer-ho per raons de simetria de la musculatura facial i, sovint, perquè provenen d'altres instruments de broquet (trompeta i trompa, principalment). Si anteriorment ja s'ha treballat la musculatura facial per a tocar al centre, el canvi a la vora pot resultar difícil d'assumir. També trobem defensors del broquet al centre que consideren que el resultat del so és més rodó, més ple, amb menys aire. Aquest fet podria venir determinat perquè sovint l'elecció de tocar al costat de la boca va acompanyada de l'elecció de broquets petits amb una copa poc fonda, mentre que l'execució al centre sol ser amb broquets grossos amb una copa molt pronunciada.
Tot aquest sentit d'argumentacions a favor d'un o altre sistema, però, es veuen constantment contradits a l'escoltar cornetistes que toquen amb broquet petit i que 'sonen' com se suposa que haurien de sonar els de broquet gros i a l'inrevés. Segurament el que determina el tipus de so resultant no és tant la posició del broquet en els llavis sinó el tipus de broquet i, sobretot, el que l'intèrpret espera treure de l'instrument i com treballa en aquest sentit.
El broquet de la corneta és molt petit en comparació al d'altres instruments com la trompeta. Per tal de poder fer la vibració dels llavis és necessari que estiguin molts junts. Senzillament podem imaginar la diferència entre tocar un didjeridou , un trombó o una trompeta. Evidentment, la corneta necessita dirigir l'aire amb molta més precisió que un trombó i, per tant, demana un forat més petit. Per tal de mantenir aquesta posició és necessari un treball molt intens de la musculatura del voltant dels llavis.
De la mateixa manera que els altres instruments de broquet, la corneta té un perill que s'ha d'evitar. La pressió del broquet als llavis no ha de ser mai excessiva. Es pot aconseguir pujar a l'agut i tocar amb potència pressionant el broquet contra els llavis, però aquesta pràctica resta molta resistència i a la llarga deixa els llavis inutilitzats per tocar. S'ha d'evitar al màxim i la manera d'aconseguir-ho és reforçant la musculatura facial i tocant, com hem dit abans, des del baix ventre, no des dels llavis. Una bona manera de saber si s'està treballant correctament és comprovar si quan l'estudiant para de tocar perquè està cansat ho fa perquè li fan mal els llavis (mala senyal) o perquè li fa mal la musculatura de la cara (bona senyal). Una certa pressió en els llavis és inevitable, senzillament, s'ha d'intentar minimitzar.
Un darrer aspecte important és la inclinació de l'instrument en relació al cap. Si es toca amb l'instrument excessivament avall o amunt, els llavis no queden suficientment fixats per a una bona vibració. L'un pot quedar bloquejat mentre que l'altre pot quedar massa lliure.
La digitació
La digitació de la corneta és similar a la dels altres instruments de forats de l'època, almenys en la primera octava. A l'agut les digitacions poden esdevenir realment inversemblants.
La digitació varia lleugerament segons els constructors i segons cada instrument. Sigui com sigui podem dibuixar una taula força vàlida
que cada intèrpret haurà de retocar segons li convingui.
Aquestes són les digitacions que jo utilitzo habitualment.
A continuació mostro algunes taules de digitació de l'època:
A Grund-richtiger . Unterricht der Musicalischen Kunst ( Ulm , 1687, ampliada 2/1697/ R ) de Daniel Speer.
A Il dolcimelo (tombant de segle XVI-XVII) d'Aurelio Virgiliano