Organologia
Trets generals
Des d'un punt de vista organològic la corneta se'ns presenta com a un instrument realment sorprenent. La combinació del broquet i la fusta és pràcticament nul·la en l'espectre dels instruments del món actual i molt poc comuna en la tradició de la música escrita europea.
Els instruments de broquet que actualment trobem en les orquestres o en altres formacions instrumentals no del món de la música antiga van associats al metall (el brass anglès o el cuivre francès). Els pocs instruments de fusta amb broquet que han fet aparició en el món de l'orquestra, com ara la trompeta d'un pistó de fusta que Wagner utilitza en el Tristany , el serpent o alguns tipus de basshorn de finals del segle XVIII i inicis del XIX , estan completament en desús i enterrats en l'oblit.
El broquet
Com era el broquet? L'època reina de la corneta comprèn els segles XVI i XVII i, malauradament, no conservem broquets d'aquests temps. Els pocs referents que hi ha són algunes reproduccions de broquets del segle XVIII i les cornetes mudes que no necessiten cap broquet extern perquè el presenten treballat directament en el cos de l'instrument. Hi ha un sol broquet, de banya, que sovint es cita com a possible original de finals del segle XVI . Si a les vagues referències citades hi afegim el fet que la iconografia ens mostra broquets de mides molt diferents entre sí en estils pictòrics d'un gran detallisme, tot plegat ens acaba portant a la més absoluta confusió.
En l'actualitat l'elecció d'un tipus o un altre de broquet és motiu de moltes discussions. En aquest sentit s'esgrimeixen arguments de tot tipus: resposta més o menys ràpida, definició de l'articulació, so més o menys 'rodó', més o menys 'ple', amb més o menys aire... És un camp que resta obert i el debat que en resulta és molt positiu si ha de portar a un major coneixement de l'instrument. Però quan algú argumenta que un tipus de broquet és històric i un altre no per les seves mides va errat de mig a mig. No hi ha, com hem dit, prous indicis per decantar-se en un sentit o en l'altre (dins uns límits, és clar). De fet, segurament en cada zona, cada músic, potser fins i tot per a cada funció específica de l'instrument el broquet variava. És fàcil imaginar que els broquets de l'època fossin fets en gran mesura pels propis músics i no pas per constructors. Essent així, resulta evident que cada músic es faria el broquet ideal tenint en compte les seves particularitats tant físiques com interpretatives.
Les diferències en les mides dels broquets les podríem trobar en l'amplada, el gruix i forma de la vora, la forma de la copa interior... i en el material. Tant en l'època original de l'instrument com en l'actual , els broquets poden ser de fusta, de banya o de vori.
El material
Les cornetes són fetes generalment de fusta i recobertes amb pell (pergamí o cuir). La corneta muda i la recta no presenten aquest recobriment.
El tipus de fusta ha de ser dur i estable. Normalment s'utilitzaven fustes d'arbres fruiters. El tipus de fusta utilitzat era diferent depenent del tipus d'instrument i de la seva simbologia. Així, les fustes utilitzades en la corneta corba associada als inferns eren d'arbres nocius com la noguera que emana una substància tòxica o el teix, arbre metzinós utilitzat en puntes de fletxa i per enverinar persones i l'arç, que remet a la corona d'espines de Jesucrist ; les fustes utilitzades per a la corneta muda associada al cel i als àngels eren d'arbres que aporten coses positives a l'home com el perer o el pomer o bé fustes que estaven associades a l'eternitat.
Una font sovint utilitzada per a parlar de l'organologia de la corneta és Marin Mersenne . Mersenne no era un constructor, amb la qual cosa algunes de les informacions que dóna són escasses o fins i tot errònies, però el que diu en relació a les fustes utilitzades ens pot servir " droits : en bois ; courbez : cormier , prunier , ou d'autre bois bien sec ."
A banda d'aquestes consideracions si prenem els instruments conservats en un Museu, per exemple el de Leipzig que foren fruit d'un exhaustiu treball per part de Herbert Heyde, trobem cornetes corbes de perer, pomer, cirerer i faig vermell; cornetes mudes de boix; una corneta recta de faig vermell; cornettinos de perer i pomer i cornetes tenors fetes a partir de cirerers.
Alguns constructors expliquen que no els resulta pràctic fer instruments amb algunes de les fustes d'arbres fruiters que hem esmentat. L'explicació potser la podem trobar en l'evolució que aquests arbres han patit durant els darrers quatre-cents anys. La necessitat de l'home de recol·lectar la fruita demanava arbres més petits i de creixement més ràpid. Com a conseqüència, les fustes dels arbres fruiters han esdevingut molt menys denses que en èpoques pretèrites. La dificultat per treballar amb aquests fustes que ara podríem anomenar extingides ha portat als constructors a utilitzar altres fustes de característiques molt similars però de més duresa.
A banda de la fusta trobem moltes cornetes fetes d'ivori, molt més resistents al pas del temps i amb un resultat sonor, segons sembla, millor al de la fusta. Evidentment, l'escassetat de la matèria prima fa que actualment sigui difícil adquirir una d'aquestes cornetes.
Finalment, existeix una fotografia del 1892 d'una corneta hispànica feta de bronze, molt ornamentada, de 1640. Malauradament aquest instrument sembla haver desaparegut.
Els forats
Hi ha un altre element imprescindible per poder anomenar corneta a un instrument, són els forats. Durant l'edat mitjana i el renaixement els instruments de broquet busquen maneres de sortir de la sèrie harmònica que els possibilita un instrument d'una longitud determinada i fixa. Una de les solucions més reeixides és el sistema de la colissa (encara present avui dia en el trombó). Una altra manera de fer variar la longitud de l'instrument són els forats, i aquesta és l'opció que pren la corneta.
De la mateixa manera que en els altres instruments amb forats, l'afinació resultant depèn de la distància que existeix entre ells i en relació amb els extrems de l'instrument, del seu diàmetre i de la manera com s'obren cap a l'exterior.
Aconseguir que una corneta estigui afinada ha estat una tasca realment difícil pels luthiers moderns. El constructor francès Serge Delmàs aplica un sistema basat en la divina proporció o la proporció daurada (1/618) per determinar la distància que hi ha d'haver entre els forats de l'instrument. Delmàs pren aquesta idea després de comprovar que els Bassano (família molt reputada de luthiers de Verona ) van tenir un gran èxit en la construcció de les seves cornetes i que treballaven amb aquesta regla matemàtica molt coneguda i usada des de feia temps en aquest i molts altres camps.
Finalment trobem una altra característica organològica comuna a totes les cornetes. Tant les rectes com les corbes, són còniques (tot i que amb progressions diferents) i no tenen cap mena de campana.
Molta de la informació continguda en aquesta pàgina fins a aquest punt ha estat extreta de l'entrevista feta a Serge Delmas per Aline Hufschmitt i publicada a:
http://www.musicologie.org/publirem/hufschmitt_01.html
Podem dividir els tipus de corneta segons la seva tessitura ( cornettino , soprano, alto , tenor i baix) o segons les seves característiques morfològiques (corneta corba o negra, corneta recta i corneta muda).
Segons la forma
Corneta negra o corba
It. cornetto nero o curvo . Fr. cornett courbe Al. krummer Zink , schwarzer Zink . Ang . curved cornett .
El nom li ve donat per la característica forma corba i per com està construïda. La forma corba de l'instrument i les fustes especialment dures amb què es treballava obligaven al constructor a treballar amb dues planxes. Un cop buidat i treballat l'interior , es procedia a encolar les dues seccions. Per tal de reforçar aquesta unió s'hi feien uns relligats amb fil amb forma d'anella i es recobria tot l'instrument amb una pell que havia d'ajudar a protegir la corneta ('Or l'on a coustume de couvrir les Cornets de cuir, afin de les conserver plus long-temps , autrement ils se gasteroient trop aysément , à raison de leur delicatesse ' Mersenne 1636-37) . En principi, doncs, la pell serviria per a conservar l'instrument. El constructor Serge Delmas , però, indica que el so de l'instrument varia amb el recobriment de pell. Explica que el pergamí endolceix el so, el fa menys cridaner. L'ús del cuir dóna l'aparença negra a l'instrument, mentre que el pergamí li dóna una aparença marronosa .
La presència d'una peça metàl·lica a cada extrem de moltes cornetes pot fer pensar en un reforç més de la unió de les dues seccions de la corneta. Potser inicialment fou així, però el fet que algunes cornetes de vori, que es treballaven directament sense necessitat de ser seccionades i posteriorment encolades, també presentin aquestes peces fa pensar més amb una funció sobretot decorativa i, de fet, Bismantova ja les anomena així, ' per adornamento '. Normalment aquestes peces eren de plata, això pot explicar que molt sovint només en restin les marques. En la majoria d'instruments actuals no s'hi posen aquestes peces.
La corneta negra a 440hz mesura uns 60 cm de llarg i, generalment, descriu la corba cap a la dreta. Tot i això la iconografia i alguns exemplars conservats ens demostren que el fet que algunes cornetes miressin cap a l'esquerra no era, en absolut, un fet aïllat.
La part exterior de la corneta negra no conserva la forma circular de la interior sinó que presenta una característica forma octogonal. Aprofitant la pell, aquesta part es troba profusament decorada. Molt excepcionalment es pot trobar alguna corneta corba amb l'exterior rodó.
Corneta recta i corneta muda
It. cornetto diritto i cornetto muto . Fr. cornet droit à embouchure i cornet muet Al. gerader Zink i stiller Zink . Ang . s traight cornett i mute cornett.
A la imatge: una corneta muda i dues rectes de W. Dongois, d'esquerra a dreta.
La corneta recta és la menys utilitzada de les existents.
Tal i com el seu nom indica no té la característica forma corba de la corneta negra sinó que és ben recta. La corneta muda també és recta i aquest fet a vegades porta a confusions entre els dos instruments.
La corneta recta i la muda presenten altres trets en comú diferenciats dels de la corneta negra. L'exterior no és octogonal, és circular com l'interior i no està ornamentat. El fet de no tenir recobriment de pell fa que a vegades es parli de cornetes blanques.
La principal diferència entre la corneta recta i la corneta muda és que la muda presenta el broquet treballat en el seu interior. Per tant, la corneta muda és d'una sola peça. L'interior de l'instrument també és diferent entre la corneta muda i la corneta recta. Les dues són còniques però presenten una progressió diferent. La corneta muda s'obre més bruscament en un punt concret de l'instrument.
A la corneta muda el nom li ve donat pel seu so que és molt diferent al de la corneta negra i al de la recta. És un so molt més apagat, amb més aire, més calent... fruit del calibre més ample del final del broquet.
Segons la tessitura
La corneta soprano (i alto)
La corneta soprano és la més utilitzada de totes les cornetes tant a l'època com en l'actualitat i es pot presentar en forma de corneta negra, de corneta recta i de corneta muda.
El registre d'aquest instrument permet tocar còmodament dues octaves (de la2 a la4). Al segle XVII , però, les composicions sovint n'exigeixen una ampliació per la part aguda, arribant sovint al do5 i en ocasions al re5 o, fins i tot, al mi5. En papers de corneta sovint hi apareix el sol greu (sol2) tot i que la corneta només arriba fins al la. Forçant la posició en el què en l'argot dels instruments de broquet s'anomena pedal es pot arribar a produir un so molt proper al sol, però és realment poc pràctic i el resultat sonor no és especialment agradable. Una bona manera d'evitar aquest problema és utilitzant una corneta alto, que no és més que una corneta soprano afinada un to per sota (en alguns casos dos tons). Les cornetes mudes solen estar afinades d'aquesta manera.
El cornettino
No tradueixo el nom de l'instrument perquè no era utilitzat a les nostres terres. Conservo la denominació italiana tot i que on era més utilitzat era al nord, per la familiaritat de la paraula i per com resulta d'explícita pels parlants de llengües romàniques.
El cornettino és l'instrument més agut de la família. És morfològicament igual que la corneta soprano però de dimensions més reduïdes. La majoria de cornettini se'ns presenten en la forma corba, però també se'n troben de rectes i de muts.
Durant el segle XVI solia estar afinat una 5a per sobre de la soprano i era anomenat Kleiner Zink , mentre que al segle XVII solia estar una 4a per sobre i rebia el nom de Quartzink . Les còpies actuals es fan, en general, seguint aquest darrer patró. Així, la nota més greu és un re3 mentre que l'agut puja fins a un re5 amb possibilitats d'arribar a un la5 que queda completament fora del registre de qualsevol peça per corneta (aquest registre és el que Walther descriu al seu Lexicon de 1732).
L'imperi del cornettino és al nord. És a països com Àustria o Alemanya que l'instrument pren un protagonisme molt important. Molt més que a la part sud d'Europa on era molt poc utilitzat o, fins i tot, desconegut.
La corneta tenor i la corneta baixa
La família de les cornetes es completa amb dos instruments que actualment no s'utilitzen pràcticament mai. Aquests instruments eren utilitzats fent la funció de tenor i de baix, doblant veus en els cors o bé en conjunts instrumentals. La utilització del tenor és més que evident ja que ens trobem partitures amb parts específiques per corneta que no poden ser tocades ni per la corneta soprano ni per la alto. La repercussió d'aquests instruments, però, no és en absolut comparable a la dels seus parents més aguts.
La corneta tenor sol presentar una forma de 'S' de la qual li ve el sobrenom de ' lizarden '. De no ser així les grans dimensions que té (de 75cm a 105cm) n'impossibilitarien la pràctica. Un detall significatiu de la corneta tenor és el fet que presenta un setè forat a la part superior que es tapa amb una clau. Aquest sistema no és exclusiu de les cornetes baixes. La corneta soprano a la península ibèrica sovint presentava aquesta característica que ha quedat força oblidada pel fet que les còpies modernes no es fan en base a aquests instruments. La corneta tenor està afinada una 5a per sota de la corneta soprano.
La corneta baixa és descrita per Marin Mersenne i es troba en alguns inventaris d'instruments d'Alemanya . Sovint quan es parla de l'instrument baix de la família de les cornetes es cita el serpent. Aquest instrument era molt utilitzat com a baix de conjunts de cornetes, però no es pot considerar estrictament una corneta ja que presenta un tudell i un broquet metàl·lics. Per a més informació sobre el serpent podeu anar a www.yeodoug.com Les cornetes baixes estaven afinades una 4a o una 5a per sota de la corneta tenor.
Les giunte de Bismantova
La majoria de cops que un cornetista de l'època tocava ho feia acompanyat de l'omnipresent orgue. El problema era que cada orgue estava afinat de manera diferent, els 'las' no coincidien. (veure temperaments i diapasons). Molt sovint la solució a aquest problema passava per l'adquisició d'instruments que estiguessin acordats amb l'orgue del lloc. De manera que amb una corneta de l'església del Pi de Barcelona, hom podia tocar a l'església del Pi de Barcelona, però no a la Catedral (situada a pocs metres) on hi havia un altre joc d'instruments.
Ens pot semblar que el més pràctic seria que la corneta tingués un sistema d'afinació prou flexible per tal de poder salvar aquest problema, però aquest instrument, a diferència de molts altres de vent, està construït d'una sola peça. El seu cos és un de sol, amb la qual cosa l'únic marge que hi ha per afinar es treure o posar el broquet uns mil·límetres que molt sovint no resulten suficients.
Bartolomeo Bismantova ens explica un sistema utilitzat a l'època per a salvar aquest problema, l'ús del que ell anomena giunte , afegitons. Es tracta, en definitiva, de dos afegits de fusta un per la part del broquet i un altre per l'extrem oposat que permetrien allargar la longitud de l'instrument i, per tant, aconseguir un diapasó més greu. Bismantova insisteix en la necessitat que n'hi hagi dos, ja que si només s'allargués l'instrument per una banda l'afinació interna de l'instrument quedaria completament descompensada.
Bismantova acaba parlant de "... per adornamento , la legatura d'Argento ... ". Es refereix, evidentment, a les peces metàl·liques ornamentals de les que hem parlat anteriorment. L'autor indica que aquestes peces es poden utilitzar amb la mateixa funció que les giunte.