La corneta

Preguntes freqüents de tot tipus sobre la corneta

Si no quedes satisfet amb les respostes que trobis aquí fes un pas més i vés a més sobre la corneta

 

De quins materials està feta? Com es construïa?

La corneta més comuna (anomenada corba o negra ) està feta de fusta i recoberta de cuir, precisament aquest recobriment amb pell li dóna el sobrenom de corneta negra. També n'hi ha alguns exemplars d'ivori (fins i tot un de bronze!). La corneta recta (tant la muda com la normal) no es recobria de pell i, per aquest motiu, sovint se l'anomenava corneta blanca.

El fet que la corneta corba o negra estigués recoberta de pell és degut a la manera com es construïa. Es feia una secció transversal de l'instrument, se'n treballava l'interior i aleshores s'encolaven les dues parts. Per tal de reforçar aquesta unió s'hi feien uns relligats de cordill en forma d'anella i es recobria amb pell. La presència d'una peça metàl·lica a cada extrem de moltes cornetes pot fer pensar en un reforç més de la unió de les dues seccions de la corneta. Potser en part sigui així, potser inicialment... el fet és que aquestes peces acaben tenint una funció exclusivament decorativa.

Quant val?

Per començar a tocar la corneta es pot fer perfectament amb un instrument de reïna de banús que resulta molt més econòmic que un de fusta. Les principals diferències entre un instrument de fusta i un de pasta són el pes i el preu. El de pasta pesa més, però és molt més barat. El so que produeix és perfectament vàlid per aprendre a tocar l'instrument. Aquest tipus d'instrument pot valer al voltant d'uns 300 o 400 €, mentre que un bon instrument de fusta pot costar entre 800 i 1100 €. (dades aproximades del   2004) . Aquests preus es refereixen a cornetes negres a 440, segons la mida, la forma, el material... els preus varien sensiblement. Aquí hi trobaràs diferents constructors de cornetes i de broquets.

Com, quan i perquè va desaparèixer?

En la història de la corneta hi trobem un punt àlgid a la dècada del 1630. Aquest mateix punt representa, també, l'inici d'una davallada espectacular que l'haurà de dur a la desaparició. Fins a finals del segle XVII trobem força repertori, tot i que molt inferior en número al d'inicis del mateix segle. Durant el segle XVIII l'instrument es manté doblant veus en moltes capelles encara que es produeix molt poca literatura musical nova específicament per a la corneta. Les cornetes es mantenen en alguns llocs fins a inicis del segle XIX. Es fa difícil saber en quin moment exacte l'instrument desapareix de cada indret, ja que a inicis del segle XIX entra en el món de la música un instrument que li manlleva el nom. La corneta (instrument de vent metall de broquet) fa que sovint no puguem saber de quin instrument se'ns està parlant. En qualsevol cas l'instrument arriba a desaparèixer del tot i no es recupera fins al segle XX durant el qual l'interès per l'instrument, així com el nombre d'intèrprets, creix d'una manera més que notable.

Els motius que van portar a la desaparició de l'instrument no són, en absolut, clars. Sigui com sigui resulta evident que a partir d'algun moment els compositors van deixar de trobar interès en l'instrument. Pot ser que l'instrument no superés els canvis de diapasó o de temperament, pot ser que l'efecte de la pesta a Venècia fos realment nefast pel món cornetístic que allí s'hi trobava representat amb els més grans intèrprets, l'adveniment de l'oboè també hi devia jugar un paper important... Hi ha moltes teories a l'entorn d'aquesta pregunta. Probablement és una suma de tots aquests factors la que va portar a la desaparició de la corneta

D'on li ve el nom?

El nom italià cornetto és un diminutiu construït a partir de la paraula corno que significa banya. La referència del nom a la forma de l'instrument resulta evident. En diferents idiomes trobem: cornetto (italià); cornet à bouquin (francès); cornett (anglès); zink (alemany); corneta (català i castellà)... La duplicació de la t en la paraula cornett en anglès sorgeix d'una proposta del musicòleg Galpin per tal de distingir aquest instrument de la corneta de pistons.

Quines sortides professionals té?

Actualment la sortida professional més habitual és la d'intèrpret. Cada cop hi ha més interès per les interpretacions amb criteris històrics i pel repertori de l'època de la corneta. Tot plegat fa que la demanda de cornetistes sigui força elevada en relació al número que n'hi ha en actiu. Així i tot, és molt difícil (per no dir impossible) obtenir una seguretat econòmica suficient només fent concerts. D'aquesta manera, l'activitat com a intèrpret s'ha de combinar amb la docència, com passa amb la majoria d'instruments. La dificultat la trobem en el moment de trobar places ja que no són gaires els centres que dediquen un departament a la música antiga i encara menys els que contemplen la possibilitat d'estudiar-hi la corneta.

A quina edat es pot començar?

Actualment la gent que estudia la corneta ho sol fer a partir d'una edat avançada, després d'haver estudiat durant molt de temps algun instrument. Qualsevol persona adulta pot estudiar la corneta. No hi ha massa experiències, però, en l'estudi entre infants i adolescents fruit del desconeixement en aquestes edats de l'instrument i la manca d'oferta de formació que fa que l'interès sigui nul. Un dels tòpics de la corneta és la posició realment forçada dels dits. Sembla difícil que un infant pugui salvar una dificultat tan gran fins i tot pels adults. D'entrada s'ha de deixar clar que una mà més gran no comporta forçosament una major facilitat per a tocar l'instrument. Per altra banda, s'hauria d'estudiar la possibilitat de començar treballant amb el cornettino, de dimensions molt més reduïdes que la corneta soprano. No s'ha d'oblidar, però, que el registre en el que es mou el cornettino és més agut i, per tant, més difícil d'assolir en els inicis de l'estudi de l'instrument.

De quin instrument solen venir els cornetistes?

Els instruments dels quals provenen la majoria de cornetistes són la flauta de bec i la trompeta. En la majoria dels instruments antics que s'han recuperat hi podem veure l'avi d'un instrument actual, això facilita que els músics que toquen l'instrument modern s'atreveixin a intentar tocar l'antic. El problema amb la corneta és que quan va desaparèixer no va deixar cap successor, de manera que no tenim un equivalent modern. Un violinista modern pot estudiar el violí barroc; un fagotista el baixò, el fagot barroc, el fagot clàssic...; un pianista el clavicèmbal... i la corneta, qui la pot tocar? A nivell organològic els dos elements que defineixen l'instrument són el broquet, que l'apropa a instruments com la trompeta o la trompa, i el material (fusta) i els forats, que l'apropen a instruments com la flauta de bec. Els flautistes solen conèixer bé el repertori i els criteris interpretatius i normalment tenen més possibilitats de conèixer la corneta que la majoria de músics de formació clàssica.

En què està afinada?

La corneta corba soprano (la més comú) està afinada en la (tapant tots els forats, la nota més greu resultant és un la ). També trobem cornetes corbes afinades un to per sota, en sol, o dos, en fa . Aquestes cornetes les anomenem alto . Les cornetes mudes normalment es troben en sol, com les cornetes corbes alto . El cornettino està afinat en re o en mi , una 4a o una 5a més amunt que la soprano. La corneta tenor està afinada una 5a més avall que la soprano, en re . Finalment, la corneta baixa estaria afinada una 4a o una 5a per sota de la tenor, en la o en sol .

La postura sembla una mica forçada, és perillosa?

La manera com la postura és menys forçada és tocant amb el broquet al costat dret dels llavis. D'aquesta manera, la posició resultant és molt semblant a la de la flauta travessera. Alhora d'escollir on situar el broquet, però, hi ha molts altres factors a tenir en compte. Com la majoria d'instruments la corneta demana un temps diari d'estudi en una posició que no és natural. És perillosa? sí, tant com la d'un violinista, d'un pianista o d'un bateria. El músic ha d'aprendre a estudiar i a tocar sense forçar cap part del cos i ha de conèixer quins exercicis i estiraments poden ser bons pel seu cas en concret.

Com s'agafa, com s'aguanta perquè no caigui?

La primera dificultat que es troba un cornetista és la d'aguantar l'instrument i poder fer totes les digitacions sense que l'instrument es mogui. La distància entre els forats és molt gran i l'instrument no té cap peça de suport pel polze. Per sostenir-lo deixant lliure el polze de la mà esquerra s'ha de falcar l'instrument en la corba que queda entre el polze i l'índex de cada mà. Per donar major estabilitat hi ha qui recolza els dos dits petits (que no tapen cap forat) en la fusta, hi ha qui en recolza un i hi ha qui no en recolza cap. Aquesta última sembla la millor opció, ja que és la que resta menys agilitat als altres dits, especialment a l'anular. La major dificultat en sostenir l'instrument es produeix en el moment en què s'han de combinar digitacions com les de la i sib , una de les quals demana tots els forats de l'instrument oberts i l'altra tots tapats. Fer un ornament del tipus trino amb aquestes dues notes pot ser una bona prova per saber si ja es té ben assumida la manera d'agafar l'instrument.  

Quin és l'origen de l'instrument?

Tal i com el seu nom i forma indiquen podem buscar l'origen de la corneta en els corns, en les banyes d'animals. Fa milers d'anys que el so del corn s'ha utilitzat en la cacera, la guerra, en ritus religiosos, cerimònies civils... entre la baixa edat mitjana i el renaixement, però, els dos o trens tons de la sèrie harmònica que podia fer un corn no eren suficients, i es van començar a buscar sistemes per tal que l'instrument fos capaç de fer més notes. Els instruments de broquet de metall (tipus trompetes) van trobar el primer sistema amb la colissa, donant pas, a la llarga, al sacabutx (trombó). Els corns (que ja feia temps que es feien de tot tipus de materials, no només de banya) opten pels forats. D'aquest procés n'acabarà sortint el que avui dia coneixem com a corneta.

Hi ha gaire repertori?

El llibre "A Catalog of Music for the cornett" de Collver i Dickey presenta obres de 200 col·leccions impreses i més de mil peces preservades en manuscrits que especifiquen la paraula cornetto en alguna de les seves parts. A banda d'aquest gruix considerable de repertori, s'ha de tenir en compte que fins al segle XVII no es va començar a especificar amb normalitat l'instrument que tocaria cada veu. Les indicacions eren del tipus cantus, altus, superius, tenor... Sabem de molt repertori que es tocava amb la corneta encara que no estigui indicat en la partitura. A més d'aquest volum de repertori i de tot el que resta amagat en capelles i arxius d'arreu d'Europa, trobem tota la música coral del renaixement. En una partitura de Morales, Victòria, Palestrina, Guerrero... no hi trobarem indicacions que les veus hagin d'estar doblades per instruments. El motiu no és que no hi volguessin instruments, sinó que era tan evident que si n'hi havia doblarien les veus que ja no calia escriure-ho. La corneta era un dels instruments més valorats per fer aquesta funció, per doblar les veus agudes del cor. Per a més informació fes clic aquí

On es pot estudiar?

A Europa és on trobem més centres on es pot estudiar la corneta d'una manera més o menys reglada (Anglaterra, França, Països Catalans, Suïssa, Alemanya, Itàlia). També existeixen centres als Estats Units, al Canadà o, fins i tot, al Japó. Mica en mica la demanda creix i així mateix ho fa l'oferta. A banda dels centres citats, n'hi ha molts que sense oferir específicament estudis de corneta sí que ofereixen seminaris i cursos de diversa durada contant amb la presència de professors convidats. En el món de la música antiga un dels elements imprescindibles són els cursos d'estiu. En aquests cursos també podem trobar la possibilitat de durant una setmana llarga rebre classes matí i tarda de corneta a més de la possibilitat de tocar amb altres instruments de l'època i de conèixer altres músics amb inquietuds similars. Per a més informació fes clic aquí.   

Quins intèrprets de renom hi ha actualment?

Yoshimichi Hamada, Jean Pierre Canihac, Bruce Dickey, William Dongois, Marie Garnier, Doron Sherwin, Jean Tubery...  

Com és el broquet?

El broquet és de fusta, de vori o de banya. És semblant al d'una trompeta però de dimensions molt més reduïdes, tant les del diàmetre, com les del gruix com les de la forma i fons de la copa. Segons els diferents models s'aconsegueixen diferents tipus de resultats, com passa amb tots els instruments. Actualment no hi ha un consens sobre quin tipus de broquet s'ha d'utilitzar, de fet és un tema de discussió habitual. La manca d'exemplars originals i les grans diferències que els broquets dels instruments podien presentar en la seva època original fa que sigui realment difícil arribar a acords en aquest sentit.

Què és aquest cordill que penja?

Sovint quan assistim a un concert on hi ha cornetes, veiem un cordill que penja del punt d'unió entre l'instrument i el broquet. Aquest cordill fa la mateixa funció que la que faria en un tudell d'un instrument de doble canya, subjecta el broquet i l'ajusta a l'ample de l'instrument. A més, la manera com el cordill s'enrotlla al voltant del broquet permet que aquest quedi més endins o més enfora de l'instrument, aconseguint una discreta però sovint necessària variació de l'afinació de la corneta.

Com és la digitació, com en una flauta?

Fes clic aquí

De quina fusta està feta?

Fes clic aquí

Com sona? Com un instrument de metall?

Al segle XVII, moment de màxim esplendor de la corneta, era un dels instruments més valorats especialment pel seu so. En aquell moment l'objectiu que s'havia de cercar amb qualsevol instrument de vent era assemblar-se al màxim a l'instrument rei, la veu. El fet que la corneta fos tan valorada és degut, precisament, a la gran semblança que tenia a la veu humana. Aquesta semblança ve donada tant pel so de l'instrument com per la capacitat dinàmica i de varietat de tipus d'articulació que permet.

Normalment quan algú sent la corneta per primer cop sol coincidir en què sona com una mena de trompeta de fusta. D'alguna manera pot recordar a la trompeta pel broquet i a la fusta, evidentment, perquè està feta amb aquest material. Així, valors habituals dels instruments de metall amb campana com puguin ser una gran potència i un so brillant es trobaran substituïts per un predomini de la dolçor en el so, de la suavitat en l'atac...

Actualment hi ha moltes diferències entre el so d'uns i altres intèrprets. Alguns treballen per evitar l'aire en el so, d'altres fins i tot en potencien la presència; s'usen diferents tipus d'articulació i fins i tot diferents maneres de projectar el so o d'emetre l'aire... D'altra banda s'ha de dir que la corneta pot tenir diferents funcions, a vegades treballa com un violí, a vegades com una flauta, normalment com una veu... però també pot tenir un paper de trompeta... així, el so pot variar molt segons la partitura que s'estigui tocant.

Per escoltar la corneta fes clic aquí

Quants forats té? el de sota serveix per a fer l'octava?

La corneta negra té sis forats a sobre i un a sota. N'hi ha exemplars amb set forats a sobre (l'últim es tapa amb una clau) però actualment no s'utilitzen. La corneta tenor normalment tenia set forats a sobre (també amb una clau) i un a sota. A diferència d'altres instruments de vent, el forat de sota no té res a veure amb la possibilitat de fer l'octava. Actua com a un forat més. El canvi de registre es fa com en els altres instruments de broquet, variant la pressió de l'aire i lleument la posició dels llavis.

On puc trobar partitures?

Fes clic aquí

Per què diuen que la corneta és un dels instruments més difícils de tocar?

Una interpretació d'un nivell alt és igual de difícil amb qualsevol instrument. Comporta molts anys d'estudi i de treball i alguns aspectes més intuïtius difícils de quantificar. Hi ha alguns instruments que de seguida 'sonen' i d'altres que no. Per exemple, si una criatura posa els dits sobre les tecles d'un piano, aquest respondrà amb so. Si la criatura té paciència per a buscar una seqüència determinada, podrem arribar a reconèixer-hi una tonada. Amb irregularitats rítmiques i amb notes falses podem sentir un 'sol solet' amb una certa facilitat. Altres instruments no ho permeten. La corneta n'és un. Abans d'aconseguir fer-lo sonar pot passar força temps, i arribar a fer sonar el 'sol solet' mínimament afinat poden haver passat anys. L'afinació de l'instrument és molt inestable i aconseguir la homogeneïtat del so és realment molt difícil. Tot plegat fa que fins a poder fer una interpretació convincent de la peça més senzilla passi molt temps. Una altra dificultat present en la corneta (i en tots els instruments de broquet) és la facilitat amb què es perd la memòria sensitiva dels llavis, que és la que permet avançar un dia i un altre. Aquest problema comporta que cada dia sense tocar representi un parell de dies de recuperació abans de tornar a estar en el punt d'abans.

Fins fa poc (i encara ara) la corneta s'ha tocat com a segon instrument. Si es fa així, la sensació de dificultat és pot convertir en una sensació d'impossibilitat   (per l'intèrpret i pels oients!). No podem comparar la feina feta amb un instrument una hora al dia amb la que es fa amb un altre instrument quatre hores al dia. No podem pretendre agafar l'instrument de tant en tant i que ens soni com ens agradaria.

S'ha de tocar al centre dels llavis o en un costat?

Aquest és un dels temes que més discussions porta entre els actuals cornetistes. Si revisem les fonts de l'època no ens podem pronunciar amb tota seguretat. La majoria d'iconografia, i fins i tot un tractat, ens mostren els cornetistes tocant a la dreta dels llavis, però també en trobem molta que ens els mostra tocant al centre, fins i tot alguna que ens els mostra tocant a l'esquerra. Les raons que s'esgrimeixen en un i altre sentit són moltes i variades, però molt sovint poc conclusives. Si fas clic aquí trobaràs una explicació més extensa sobre aquesta discussió.

 

pàgina principal |sobre aquest lloc web | contacta amb mi | la caravaggia |copyleft 2005 Lluís Coll i Trulls