• Antecedents de la corneta
• Primeres civilitzacions
• Corns amb forats
• Consolidació de la corneta i màxim esplendor
• Davallada i desaparició
• La recuperació

Antecedents de la corneta

La corneta és un instrument de broquet i com a tal podem situar la seva protohistòria en els instruments que des de ben antic s'han fet sonar mitjançant la vibració dels llavis. Aquests instruments podien ser fets de ceràmica, de conquilles, de troncs o branques, de banya, de vori, d'os... La simplicitat del mecanisme consistent en fer vibrar els llavis dins d'algun objecte és el que explica la multiplicitat d'instruments, de materials i de pobles que han utilitzat aquest recurs així com el fet que encara avui en dia sobrevisquin molts d'aquests instruments arreu del planeta.

Si tenim present aquest fet, citar tots els instruments de broquet existents abans de l'aparició de la corneta ens sembla una tasca feixuga, excessivament extensa i gens pràctica per a la major comprensió del món de la corneta. Així doncs, i sobre el benentès que els instruments de broquet són sempre presents en la nostra història, em proposo enumerar i descriure en les següents línies els instruments que guarden relació més directa amb la corneta. Per a obtenir més informació sobre altres instruments de broquet històric anteriors a la corneta podeu fer clic aquí .

Primeres civilitzacions

En cap cas podem parlar de la presència de cornetes fins a finals de l'edat mitjana, però sí que trobem instruments que d'alguna manera o altra tindran una influència en el seu desenvolupament posterior.

La Bíblia és una font importantíssima per a conèixer la presència d'instruments de broquet en el poble d'Israel , però no només això, sinó que ens resulta absolutament indispensable per a conèixer i entendre la temàtica del repertori, la simbologia i la rellevància de la corneta dins la cultura cristiana del renaixement i del barroc. En aquest sentit és obligat parlar del shofar i del hatsotserah .

A la Bíblia hi trobem dos tipus d'instruments de broquet, el shofar i el hatsotserah . El segon respondria a la descripció d'una trompeta (del tipus tuba romà o snb egipci) feta de plata, un tub llarg acabat amb campana. El primer estava (i està, encara s'utilitza) fet de la banya d'un moltó, ja que es troba associat al sacrifici d'Isaac .

Què ens aporta aquesta informació en relació a la corneta? Si observem la iconografia cristiana trobarem moltíssims exemples d'instruments semblants a la corneta en mans de criatures celestials. Aquesta pràctica s'inicia amb els miniaturistes que copien els primers llibres de la Vulgata , la traducció al llatí de Sant Jeroni, i es perpetua fins als nostres dies. La proliferació de la representació de corns en detriment dels instruments de broquet de metall en forma de tuba coincideix amb una davallada de l'ús d'aquests darrers en el món de l'alta edat mitjana. Sempre anant amb peus de plom, podem considerar que aquestes representacions no aporten informació només sobre com es llegia la Bíblia sinó sobre la presència d'aquests instruments en el moment en què es feien. Si és així, podem considerar que la presència d'instruments amb forma de banya devia ser bastant important durant l'alta edat mitjana. Això sí, sense cap mena de funció musical, sempre utilitzats com a instruments de senyals en el món militar, civil i religiós. El 540 dC Procopius descriu un instrument de senyals (el salpynx de cavalleria) com a un instrument fet de fusta i recobert de pell. La temptació de veure en tot aquest món les primeres cornetes és gran, però no hi hem de caure.

La revisió d'aquestes èpoques senzillament ens ha d'ajudar a veure per una banda l'ús real i continuat d'instruments en forma de corn i per l'altra la representació d'aquests instruments en les miniatures dels llibres de la Bíblia i posteriorment en relleus, escultures, frescos.... que finalment ens portarà a l'associació de la corneta amb el món no terrenal, del cel i de l'infern , tant ben representat per Monteverdi.    

Corns amb forats

Enmig de tota aquesta iconografia medieval comencen a aparèixer alguns trets que ens allunyen de la simplicitat del corn bufat: instruments amb forma de corn però fets d'altres materials, alguns corns amb forats,   instruments profusament decorats...

Al mosaic dedicat a l'Apocalipsi de l'església de San Michaele a Afrisco (545 dC) hi trobem uns corn llargs i prims d'un to marronós i al Salteri d'Utrecht (ca. 820 dC) a Rheims hi trobem dos corns massa llargs per ser fets d'animal i sostinguts amb una sola mà, per tant, difícilment fets de metall. Segons Anthony Baines podrien ser representacions del corn militar bizantí.

L'ús de corns amb forats és ben conegut als països escandinaus on eren molt utilitzats pels pastors (encara avui en dia es conserva aquest costum). Així, un primer corn amb forats conservat al museu de Dalarnas és una banya de vaca de 22 centímetres amb quatre forats procedent de Suècia i datat cap al 900 dC. A Finlàndia, Noruega i algunes regions de Rússia, aquests corns de pastor són d'uns 40 cm . fets de fusta i recoberts d'escorça de bedoll. Alguns autors veuen en aquest instrument un possible antecessor de la corneta.

Durant els segles X i XI anem trobant més representacions de corns decorats, com els de la sèrie de còpies de la il·lustració d'un passatge del poeta Prudentius ( Psychomachia 636 ) on es veuen dos personatges amb corns decorats de diferents mides. Fins al segle XIII seguim trobant aquest tipus de representacions i comencem a trobar algunes referències escrites en romanços francesos on es parla de 'cor à doigts '.

A la catedral de Lincoln hi trobem un relleu de 1260 dC en el qual el corn presenta una forma externa octogonal, exactament com en la corneta.   El mateix fenomen el trobem al Museu de Cluny on hi ha una escultura del segle XIII amb dos corns amb forma externa octogonal.   Per altra banda, trobem referències escrites. A Bologna , un escrit del 1226 explica com unes cornetes tocaven motets a la sortida de l'ofici. Per tal d'aconseguir això aquests instruments haurien hagut de tenir com a mínim 5 forats, segons paraules de Serge Delmas . La presència de l'últim forat duplicat en una representació de finals del s. XIV sembla indicar que en aquell moment les cornetes ja devien ser construïdes per professionals.

Consolidació de la corneta i màxim esplendor

Al segle XV les referències escrites sobre cornetistes són nombroses arreu d'Europa . Podem considerar que la corneta ja estava ben assentada en el món dels instruments musicals del moment. Hi ha, però, diferències segons les regions.

Cap al nord l'instrument que més va quallar fou la corneta recta. En diferents representacions nòrdiques d'inicis del segle XVI ( Musica getutscht de Virdung , 1511; Spiegel der Orgelmacher und Organisten , d'Arnold Schlick , 1511; Maximilian's Triumphal Procession de Burgkmair i d'altres, 1516) hi trobem la corneta recta, no pas la corba. De fet, trobem representacions suïsses i alemanyes (i franceses, encara que menys evidents) del segle XI al XIII d'instruments rectes amb forats. Es fa difícil assegurar que puguem anomenar cornetes rectes a aquests instruments, però el fet que acabin amb la forma del cap d'un gos o d'un llop, igual que algunes cornetes italianes corbes del segle XVI , fa pensar que aquesta idea potser no és del tot inversemblant. El 1541 una carta del constructor alemany Georg Stengel es refereix a la corneta corba com a ' welsche Krumme Zink ' és a dir 'la corneta corba neollatina'. Aquesta descripció fa pensar que realment consideraven l'instrument corb més propi dels països de parles romàniques que no pas del seu.

Més endavant, a mitjan segle XVI , trobem evidències de l'ús de la corneta tenor i de la corneta muda a Itàlia i a Flandes . És fàcil imaginar que en els altres països aquests instruments també fossin usats en el mateix moment. El mateix podem considerar de la corneta baixa que trobem en diferents inventaris alemanys de finals del segle XVI . El fet que durant aquest segle aparegui tota la família de la corneta, tant per tessitura com per forma és una claríssima senyal de l'embranzida que estava agafant.

Durant els segles XVI i XVII la corneta pren un gran protagonisme dins els instruments utilitzats a Europa. La semblança del seu timbre i de les seves possibilitats tècniques a la veu humana porta aquest instrument a dalt de tot en el rànquing dels instruments més valorats del moment.

És utilitzat en cerimònies religioses, en esdeveniments civils, a les corts... Ja a inicis del segle XVI va substituint progressivament les xirimies dins els conjunts de piffari italians i es va conformant la típica formació italiana amb cornetes i sacabutxos. A la península ibèrica, a França, a Alemanya... els instruments de canya hi tenen molta presència, de manera que el més habitual és trobar-hi la corneta i el sacabutx voltats de baixons i baixonets , de xirimies ... Als països germànics sembla tenir-hi un gran èxit la formació amb un violí, una corneta, un sacabutx i un baixó... En realitat, la corneta la trobem al costat de qualsevol tipus d'instrument de l'època fins i tot, i molt especialment, de la veu.

Des de la segona meitat del segle XVI i molt especialment durant la primera del XVII , la corneta esdevé un instrument virtuosístic, molt valorat per la seva velocitat i definició en l'art de la improvisació. La dificultat per aconseguir un bon nivell amb la corneta porta als cornetistes a ser valorats per sobre dels altres instrumentistes. Així, no és gens estrany comprovar que el cornetista normalment era el músic més ben pagat de les diferents institucions i, sovint, rebia un tracte especial, gaudint de privilegis no propis dels músics. El corneta Luigi Zenobi , per exemple, era el músic més ben pagat dels entre 50 i 60 que hi havia a la cort de Ferrara .

No podem dibuixar la història de la corneta sense passar per Sant Marc a Venècia. És a la ciutat dels Duxs on la corneta prengué més protagonisme sota les mans dels Gabrieli, de Bassano , de Dalla Casa... i, finalment, de Monteverdi. D'Itàlia passà a Alemanya de mans del seu més gran compositor del segle XVII , Heinrich Schütz , el qual tractà les cornetes com a veus capaces de la melodia més cantable i de la ira més enervada. A Anglaterra també hi fou més que present. De fet s'hi constituïren els His Majesty's sackbuts & cornetts , formació per qui escriuria, per exemple, Matthew Locke . La península ibèrica no ofereix gaires testimonis musicals, però sí documents de tot tipus que ens permeten dibuixar un paisatge on la corneta hi jugava un paper molt important, prou com perquè quan hi havia grans celebracions s'optés per anar a buscar el millor corneta possible, encara que això comportés uns dies de camí. I gràcies als habitants de la península i al seu cruent colonialisme transoceànic, la corneta va conèixer i viure molt de temps a Amèrica del sud.

La major part de la informació que conservem sobre la corneta és d'aquesta època: partitures de tot tipus, instruments originals, referències a sous i a règims dels cornetistes, tractats amb descripcions de l'instrument, la tècnica, l'articulació, la improvisació...

 

Davallada i desaparició

La mateixa ciutat que va veure com la corneta regnava en el món dels instruments, va ser testimoni de l'inici de la seva fi. Cap al 1630, just en el zenit de la corneta, la pesta arrasà Venècia enduent-se dos terços de la població i la majoria dels grans mestres cornetistes que allí s'hi trobaven. Hi ha qui atribueix la desaparició de la corneta a aquest fet. Evidentment no va ser així, tot i que en podria haver estat un factor. Se sol dir que a partir d'aquest moment la corneta desapareix. Fals. D'entrada, la corneta es manté viva en la majoria d'esglésies europees fins a ben entrat el segle XVIII amb la funció inicial de doblar la polifonia religiosa. La corneta deixa de ser la reina dels instruments, d'això sí que no n'hi ha cap dubte. A Itàlia, després de Monteverdi va desapareixent l'hàbit d'utilitzar la corneta en les parts obligades, però en canvi aquest costum el pren Alemanya. De manera que quan es diu que a mitjan segle XVII ja no hi ha cornetes és absolutament fals. El que no hi ha és un gran volum de música escrita expressament per a corneta a Itàlia, com sí que hi havia estat abans.

Sigui com sigui, hi ha un punt en què els compositors cada cop més deixen d'escriure per la corneta donant pas a instruments més flexibles i d'aprenentatge més ràpid com ara l'oboè. El violí, amb unes possibilitats tècniques diferents a les de la corneta també es perfila com a un dels usurpadors del seu territori. L'entrada de nous instruments, de noves idees compositives, de nous temperaments i nous diapasons... ningú acaba de tenir la resposta exacta però sembla que tots aquests elements haurien influït en la desaparició de l'instrument. Aquesta explicació, però, no és massa satisfactòria ja que aquestes mateixes circumstàncies també van afectar a altres instruments que el que van fer va ser adaptar-se a aquests canvis. Per què la corneta no es va adaptar? Sigui com sigui, al segle XVIII trobem alguns exemples de música per a corneta (entre d'altres una òpera Gluck , una ària de Handel , unes quantes cantates de Bach...) però l'instrument està cada cop més en desús. Trobem una descripció de Roger North (1695) que explica, ja a finals del XVII , que no hi ha cap instrument que imiti tant bé la veu humana com la corneta, però que el treball dels llavis és massa difícil i que rarament és ben tocat. A mig segle XVIII els comentaris ja parlen d'escàndol públic. Evidentment s'havia perdut la tècnica que havia permès als grans virtuosos italians de Sant Marc tocar aquells passatges impossibles que ens han arribat gràcies als tractats i a les partitures.

Trobem les formacions més estables en Il Concerto palatino di Bologna que aguanta fins al 1779 o Il Concerto capitolino , a Roma, que fineix els seus dies el 1789 arran de l'ocupació francesa que els porta a ser substituïts per una banda militar. A Alemanya hi trobem cornetes encara fins a inicis del XIX . El 1815, però, apareix la corneta de pistons que al dur al mateix nom fa molt difícil distingir en quin moment els documents o les partitures fan referència a un o altre instrument. Tot i així sembla prou clar que el que pogués quedar a inicis del XIX no serien més que escorrialles del que havia estat la carrera més trepidant cap a la glòria i la caiguda més vertiginosa cap a l'oblit per un instrument en la cultura de la música escrita europea.

La recuperació

El 1880 Mahillon va intentar reconstruir una corneta per poder tocar l'Orfeo . L'instrument, que actualment es troba al Museu del Conservatori de Brussel·les, volia ser una mena de corneta recta amb digitació de flauta.

L'autèntica recuperació de l'instrument es produeix a partir de mitjan segle XX . A Alemanya Otto Steinkopf fa una corneta què és com una flauta, sense forat a sota i amb set forats a dalt. Segons paraules d'algun cornetista, impossible de fer sonar. Monk , a Anglaterra, fa còpies a partir d'un original i aconsegueix un instrument que ja sona. Des de llavors s'està treballant amb materials diferents, diferents progressions del calibre de l'instrument, diferents mides... fins a aconseguir un cert nombre de constructors que ja dominen força les particularitats de l'instrument.

El mateix procés que trobem en els constructors el trobem en els intèrprets, de fet, és un camí en paral·lel. Els primers cornetistes foren, per força, autodidactes. Així, noms que avui dia representen els instrumentistes més experimentats com ara en Jean Pierre Canihac o en Bruce Dickey començaren sols buscant quina podia ser la millor manera de resoldre cadascun dels problemes que se'ls plantejava. El treball conjunt amb els musicòlegs ha permès que mica en mica s'hagi anat recuperant el repertori i el coneixement de com interpretar la música d'aquell moment i de, molt important, com s'improvisava en aquella època. Amb els pas dels anys la tasca d'aquests i d'altres pioners ha anat veient el seu fruit i avui dia el nombre de cornetistes creix cada cop més al mateix temps que ho fa la demanda d'aquest instrument en formacions de tot tipus, així com el nombre de CD's que tenen com a protagonista l'instrument ressuscitat, la corneta.