www.esmuc.casacota.cat    
 CEST dijous 20 de juny 2019  
 
Quantes vegades no ens hem espantat a l'enregistrar-nos un assaig i, escoltant la gravació, hem dubtat seriosament de nosaltres mateixos?
 
Entendre que l'enregistrament que hem fet no reflecteix correctament la realitat, perquè això és així, i per tant no deixar-nos influenciar per aquesta dura experiència justificaria ja gairebé l'existència d'aquesta assignatura.
 
El que passa és però que si volem fer un enregistrament expressament (per tant alguna cosa més que enregistrar un assaig) ens trobarem amb el mateix problema, i si no el podem controlar la situació pot esdevenir dramàtica. És per tant important que intentem entendre què ens està passant.
 
Cada instrument musical està construït i optimitzat per complir una funció determinada en unes condicions concretes. La funció és fer-se sentir per un receptor a una certa distància, amb unes possibilitats de modulació i determinació fàcilment controlables per el qui el manipula, i les condicions són, sobretot, el recinte on té lloc aquesta manipulació i les seves característiques. És evident que ambdós paràmetres seran determinants per al rendiment de l'instrument en els termes per als quals ha estat destinat.
 
Concretament l'aire que envolta l'instrument és un factor importantíssim, tan en la creació com en la transmissió del so. Però aquí cal afegir un aspecte potser sorprenent, com pot ser també el contrari: l'eliminació d'aquest mateix so.
 
En efecte, com més ens allunyem d'un instrument, més fluix el sentim fins que és del tot inaudible. Això passa perquè l'aire, amb la distància, va absorbint el so. El punt principal és però que aquesta absorbció és diferent segons les freqüencies, en particular molt diferent per als sons fonamentals i els harmònics, que són molt més ràpidament absorbits que nos pas els fonamentals.
 
En termes musicals això és d'una importància cabdal, perquè justament en aquesta absorció diferencial es basa la percepció de la dinàmica i l'articulació: la diferència d'intensitat entre un fortíssim i un pianíssim és en realitat bastant reduïda, en qualsevol cas molt més petita que no pas la percepció subjectiva que ens sembla tenir. És aquí on, sense que en siguem massa conscients, hi entra l'absorció de l'aire: els harmònics varien físicament de manera gairebé linear amb l'intensitat de la fonamental, però just aquesta variació és la que fa que, en menor o major mesura, siguin absorbits per l'aire que ens separa de l'instrument, fent que n'arribin més o menys a l'oïda, i donant-nos la percepció de la dinàmica i també de l'articulació que de fet és él conjunt de la dinàmica particular de cada nota.
 
Els micròfons per altra banda estan construïts en general, per motius tècnics, per a treballar a una distància de 1 metre de la font sonora. Si els fem funcionar d'aquesta manera, ens mancarà un element clau per al funcionament de la dinàmica i l'articulació, ja que l'absorció diferencial dels harmònics no tindrà efecte i ens trobarem amb una dinàmica completament plana, una articulació virtualment inexistent, i això és el que provoca la impressió enunciada al començament.
 
Per la banda de l'assaig enregistrat de manera casolana es podem relaxar, ja que sabem què ens està passant. Però si el que pretenem és fer un enregistrament seriós i ens trobem amb aquest conflicte, haurem de buscar una solució, que sovint passarà per a tocar de manera diferent, canviant la dinàmica, les digitacions i fins i tot la concepció de la interpretació, per absurd que ens vulgui semblar. En aquesta assignatura intentarem experimentar en cada cas concret l'abast d'aquests fenomens i treure'n, a nivell individual, cadascú les conseqüències que cregui oportunes, que poden anar des de l'especialització en gravacions fins a la negativa rotunda de participar en enregistraments com alguns músics famosos ja fa temps que proclamen. L'entorn d'una escola de música és ideal per a fer aquestes experiències sense els perills de fer-ho en la vida real en un enregistrament on potser no ens podríem fer enrere.
 
Aquest fenomen de l'absorció diferencial dels harmònics i dels efectes de la dinàmica ens expliquen també certs aspectes del mercat discogràfic com pot ser l'èxit de la música antiga en aquest àmbit.
 
Fins fa uns pocs centenars d'anys no existien grans sales de concert, i una gran part de la música i els seus instruments estaven fets per a sales reduïdes - "música de cambra".
 
Aquests instruments estaven naturalment optimitzats per a funcionar en aquestes condicions: recintes de relativament poc volum i distàncies curtes, per tant l'amplitud (intensitat per a entendre'ns) dels harmònics era inferior, i l'espectre estava desplaçat respecte d'actualment cap a freqüencies més elevades, afavorint-ne l'absorció més ràpida.
 
Aquesta situació s'acosta molt més de la que ens trobem a l'enregistrar, amb distàncies més curtes, i sovint hi coïncideix plenament, fent els enregistraments amb aquest instrumentari de manera natural i automàtica molt més fàcil i exitosa. Al contrari, ens trobarem en la música antiga, sobretot si ens hem acostumat a la música de cambra autèntica i a l'enregistrament, amb serioses dificultat a l'hora de tocar en sales de concert grans, hauriem de canviar radicalment la manera de tocar i fins i tot la tècnica. Les esglésies antigament ja exigien aquesta adaptació, i això queda clarament reflectit en els tractats segons que es referissin a la música de cambra o a la música a l'església, cada un d'ells exposant criteris i mètodes que, a primera vista, poden semblar radicalment contradictoris però que en realitat parlaven de móns diferents.

Δ Perill galetes! més informació Δ